ELS PRIMERS PAGESOS I RAMADERS
Text que reprodueix l'audiovisual de l'hàbitat neolític de la Cova de la Font Major

Fa milers i milers d'anys, quan la cova era l'únic gran refugi temperat d'un entorn gèlid i fred, i animals ara desapareguts com el rinoceront, l'ós i el cérvol poblaven les nostres planúries, l'home ja habità a la Font Major. Uns 300.000 anys enrera, aquestes coves foren ocupades temporalment per l'home caçador-recol·lector durant les seves estades estacionals per l'indret.

Així transcorregueren mil·lenis, fins que el clima se suavitzà i regnà a l'exterior un ambient càlid i humit, mentre l'entorn es cobria per un immens mantell de vegetació format per frondosos boscos d'alzinars, rouredes i pinars, que amagava tota mena d'animals, convivint en equilibri.

4.600 anys abans de Crist una petita comunitat que tot just havia après a conrear la terra i a domesticar alguns animals, hi visqué permanentment.

Tot i que aprengué a controlar la naturalesa mitjançant l'agricultura i la ramaderia, no perdé el seu primitiu instint de la cacera. Els feréstecs paratges de l'entorn, com els boscos de Poblet o de les Cent Fonts, on s'hi emboscaven el senglar i la cabra salvatge, i coronats per les cingleres que barraven el pas dels animals, oferien immillorables condicions naturals per la pràctica de la cacera en forma de batuda, guaita o estimbada.

Mentre, a la planúria, on el sotabosc era més net, es trobaven els ramats de remugadors, d'entre els quals el cérvol n'era el més perseguit, o les omnipresents rosegadors com el conill, capturat en abundor.

Amb una acurada tècnica, heretada de milers d'anys, l´home que habità aquestes coves dominà la talla del sílex. Afavorit per l'existència d'aquesta primera matèria prop de l'indret, es dedicà durant llargues estones a fabricar els seus estrits de tall més necessaris: ganivets, puntes de sageta, gratadros, rascletes foren creades, cop a cop, per les mans d'aquests homes amb una acurada tècnica ancestral. Una de les peces que més fabricà a la cova fou les petites làmines o fulles de sílex amb tall lateral, destinades a ser encastades en un mànec, per tal de construir així una falç per segar els cereals.

Aquí, l´home també desenvolupà la fabricació de les primeres terrisses conegudes arreu del nostre país. Amb el fang que la pròpia cova li oferia, encertadament amassat amb altres materials sorrencs i cuit al foc, construí els primers recipients consistents i capaços d'aguantar l'escalfor directa de la foguera, així pogué modificar els seus hàbits alimenticis.

Durant molt de temps havia portat una vida nòmada, darrera dels animals que caçava, arrossegant damunt seu tots els estris i pertinences. Aquest continuat transport, la fragilitat i pes de la terrissa l'havien fet del tot inadequada, essent substituïda per recipients de cuir o fusta.

Des del moment en què deixà de ser nòmada per a convertir-se en sedentari, això és, vivint contínuament en aquest mateix lloc, començà a fabricar olles i bols més resistents.

La fabricació d'aquesta ceràmica era en aquells primers moments molt matussera. Amb tires de fang que s'enganxaven una damunt l'altra, o també estirant el propi fang a partir d'una pasta, moldejaven recipients.

Quan la pasta encara era tendra, s'hi aplicava unes impressions mitjançant la pressió d'una valva de petxina, per tal de donar un acabat decoratiu a la peça. El resultat d'aquest procés era la ceràmica que ara coneixem amb el nom de cardial.

La vestimenta, majoritàriament confeccionada amb pells adobades d'animals, canvià progressivament amb el desenvolupament dels primers teixits a partir de la llana de les ovelles, colorejats amb tints naturals de plantes o minerals.

Però, les activitats trascendentals d'aquests homes que habitaren la cova foren, sens dubte, l'agricultura i la ramaderia. Les condicions naturals que oferia l'entorn de la Font Major ben aviat degueren cridar l'atenció d'aquests primers pagesos. Les fèrtils terres del costat del riu eren terres de poc pedruscall, flonges i, en conseqüència, de fàcil esbancar, llaurar i cavar. Així mateix, el riu permetia els primers intents de regatge i per tant d'horta. A les terres de secà, més llunyanes del corrent fluvial, conreà possiblement cereals com el blat, l'ordi, i la civada, i, fins i tot, és probable que conreés la vinya i les oliveres. Això li suposà un gran avantatge : gaudir d'una bona productivitat més elevada, i, per tant, d'uns excedents alimenticis que podia emmagatzemar per l'hivern o intercanviar per altres productes.

Aquestes condicions naturals de la Font Major permeteren gaudir d'una economia mixta, això és, possibilitar el conreu de les terres properes i el manteniment d'una ramaderia.

Petits ramats d'ovelles i cabres, que proporcionaven a més de carn i llet, la llana per filar, degueren pasturar pels afores de la cova .

Els rituals màgicoreligiosos impregnaren també la vida d'aquests éssers. Els cultes a la fecunditat i la fertilitat, o les creences relacionades amb el món animal que els envoltava, originats qui sap si a la nit dels temps, omplien la vida espiritual de l'home de la Font Major.

Però, les dures condicions de vida a què estaven sotmesos feien que la mort esdevingués tot sovint ben aviat. La mortalitat infantil, malalties, infeccions i afeccions reumàtiques, a causa de les humitats de viure permanentment a la cova, feien que difícilment la vida d'aquests homes no s'allargués més dels 35 o 40 anys. La mort, doncs, era un fenomen del tot famíliar en aquesta societat.

I, així, d'entre tots els cultes, palesà la seva creença en un més enllà després de la mort. L'enterrament dels seus difunts aquí, dins la cova, en una petita fossa on el cadàver era sebollit en una postura flexionada, recordant la postura de gestació materna com a retorn als orígens de la vida, acompanyat d'un aixovar funerari com a ofrena per la vida d'ultratomba, fan pensar que aquella comunitat tenia unes creences espirituals arrelades.

Heus aquí, doncs, com aquesta forma de vida que contemplem, i que començà uns 5.000 anys abans de Crist, marcà l'etapa de la història que coneixem com a neolític.